Imperi Suec

Svenska Riket
Konungariket Sverige
Regne de Suècia

← 1611 – 1721 →
Bandera Escut
Imperi suec sense incloure possessions d'ultramar
Informació
Capital	Estocolm
Idioma oficial	Suec, Finès, Noruec, Estonià, Sami, Baix alemany, Livonià, Letó, Danès, Neollatí
Religió	Luteranisme (Església Ortodoxa, reconeguda com a religió minoritària)>)
Moneda	Riksdaler suec
Població	s. XVII (est.): 2,500,000
Període històric
Establiment	1611
Dissolució	1721
Política
Forma de govern	Monarquia constitucional De jure Monarquia absoluta De facto

L'Imperi Suec fa referència al control territorial que exercí Regne de Suècia sobre gran part de la Regió bàltica durant el segle xvii i principis del xviii, un període durant el qual Suècia fou una de les grans potències europees.^[1] Com a inici de l'Imperi se sol prendre el regnat de Gustau II Adolf, el qual ascendí al tron el 1611, i com el final la pèrdua de territoris arran de la derrota a la Gran Guerra del Nord el 1721. En suec, el període és anomenat stormaktstiden, traduït literalment "l'era de la gran potència".^[1]

Després de la mort de Gustau II Adolf el 1632, l'imperi fou, durant llargs períodes, controlats per part de l'alta noblesa, la més prominent de les quals fou la família Oxenstierna, actuant com a tutors de monarques menors d'edat. Els interessos de l'alta noblesa contrastaven amb la política d'uniformitat tradicional de la monarquia sueca que promovia una igualtat d'estatus entre els diferents estats (noblesa, clergat, burgesos i camperols). En els territoris adquirits durant els períodes de govern de facto nobiliari, la servitud no fou abolida, i la noblesa s'apropià de terres de la corona. La Gran Reducció de 1680 posà final a aquestes tendències i obligà al retorn de les terres al patrimoni reial. La servitud, no obstant això, romangué amb força a molts dels territoris adquirits al Sacre Imperi Romanogermànic i a l'Estònia Sueca, on l'aplicació de la uniformitat política fou obstaculitzada pels tractats signats durant la seva annexió.

Després de les victòries a la Guerra dels Trenta Anys, el clímax de la stormaktstiden s'aconseguí durant la Segona Guerra del Nord, quan el principal adversari dels suecs, Dinamarca, fou neutralitzada en el Tractat de Roskilde de 1658. No obstant això, en el curs posterior de la guerra, així com en la Guerra d'Escània, Suècia només pogué mantenir el seu imperi gràcies al suport del seu màxim aliat, el Regne de França.^[2] Carles XI de Suècia consolidà l'imperi i assegurà un període de pau, abans que el Tsarat Rus, Electorat de Saxònia i Dinamarca-Noruega efectuessin un atac conjunt contra el seu successor, Carles XII. Després d'un seguit de victòries inicials sueques, Carles va aconseguir assegurar per darrer cop l'imperi amb el Tractat de Traventhal (1700) i el Tractat d'Altranstädt (1706), després de la batalla de Poltava^[3] (1709) portà la stormaktstiden sueca a un abrupte final.